El camp de concentració franquista d’Almenara

 “Campos de concentración en la España de Franco fueron los estables y si queremos, los provisionales (…). Centros de detención ilegal y extrajudicial que regidos por la administración militar y utilizados para internar y clasificar, sin juicio, a prisioneros de guerra y en ocasiones a civiles”.

Rodrigo, Javier. Cautivos (2005).

 

La derrota va obligar les tropes republicanes a abandonar les armes en les seues trinxeres i a passar-se sense elles, amb els braços en alt, fins a arribar a un lloc en el qual foren visibles per a les forces sublevades i davant el menor engany o rebel·lia pogueren ser disparats.

Més de 130 camps sense comptar els eventuals i d'evacuació van ser oberts per a confinar a l'exèrcit derrotat. Els primers dies no tenien res per la menjar, per això els tancats van arribar a menjar-se les fulles o les arrels dels arbres o els insectes que trobaven. Van ser amuntegats en llocs on no cabien sense les mínimes condicions d'higiene.

A les ciutats i pobles recentment conquistats els comandants militars dictaven bàndols per a ordenar a tots els membres d'exèrcit republicà que es presentaren en el camp més pròxim.

Malgrat la falta d'uniformitat, la principal tasca dels camps és la classificació dels interns en tres grups principalment: enemics considerats irrecuperables, que havien de ser afusellats o condemnats a llargues penes com alts càrrecs militars o comissaris, els que podien ser reeducats mitjançant coaccions, humiliacions o treballs forçats i els mobilitzats forçosos afectes al règim però que havien de ser vigilats.

Les condicions de vida infrahumanes a les quals van ser sotmesos els captius foren terribles. La falta d'higienes va provocar l'aparició de polls, xinxes, puces, tal va ser la seua quantitat que molts interns preferien dormir al ras abans de ser devorats per aquests insectes en interiors. En molts dels recintes no existien latrines sinó rases que s’omplien d’excrements ràpidament. Aquestes condicions van afavorir l'aparició de tota mena de malalties greus com la tuberculosi, el tifus, broncopneumònies, meningitis, miocarditis, malalties renals…al que cal sumar la falta d'infermeries i medicaments.

Presoners amuntegats en el camp d'Horta (Barcelona). Dibuix de Jaume Sàbat cedida pel seu fill al portal "Los campos de concentración de Franco".

L'única manera d'eixir d'aquests llocs era l'obtenció d'un aval que demostrara que el presoner era afecte al Moviment. Havien de ser signats per una persona de solvència, polítics, retors i gent de dretes. La primera opció era recórrer als familiars directes perquè els buscaren, però moltes vegades ni tan sols els presoners podien escriure als seus familiars per a demanar-li-ho perquè o bé estava prohibit, o bé no disposaven de diners per als segells. En altres ocasions les persones de solvència els demanaven a les famílies unes quantitats desorbitades de diners que no podien pagar. En el cas que tornaren al seu lloc de residència habitual, els expresoners havien de presentar-se a les autoritats per a emplenar la fitxa classificatòria que s'estendria per duplicat, acompanyant certificacions de conducta dels interessats que expedien l'alcalde, el cap local de FET i de les JONS i el comandant de la Guàrdia Civil.

Sumaríssim d'Urgència on es fa referència al camp de concentració d'Almenara

A la fi de març de 1939, la 58 Divisió del Cos d'Exèrcit de Galícia va iniciar les operacions d'avanç cap a València. Va arribar a la línia del Palància en poques hores i es van començar a organitzar immediatament els camps de concentració i a iniciar la depuració de conductes d'uns dotze mil soldats. Castelló va ser la província on més camps es van obrir, un total de dotze, a conseqüència de l'ofensiva final.

Segons el diari d'operacions de la 58 DI, el 30 de març de 1939 ja hi havia establerts camps de concentració a Borriana, Xilxes, Sagunt, Almenara i la Vall d'Uixó amb 8349 presoners. De l’ocupació d’Almenara s’encarregarien les tropes del comandant Sergio Martínez Mantecón, en concret, el 3er batalló d'Amèrica.

El d'Almenara va anar traslladant-se d'ubicació conforme s'anava necessitant més espai, en un primer moment estava situat en el camp de futbol del Lorito, pròxim al cementeri i a la carretera de la Vall d'Uixó, poc després es va traslladar prop del camí de l'estació per a després consolidar-se com a camp estable en els voltants de l'estació de Renfe. El 8 d'abril de 1939 comptava amb 3185 interns.

Postal de l'antiga estació d'Almenara on es trobava el camp de concentració. Editorial Comas Aldeas

Al juliol de 1939, el camp d’Almenara deixà d’estar operatiu perquè els seus presoners van ser enviats a casa o a les presons de València i Castelló. A finals de desembre, el Ministeri de l'Exèrcit va establir les bases de la mal anomenada "mili de Franco". Tots aquells homes que no havien servit en les files de l’exèrcit sublevat havien de complir el servei militar. A més, molts republicans acabaren en Batallones de Trabajadores (BBTT), Batallones Disciplinarios de Soldados Trabajadores (BDST), Batallones Disciplinarios de Trabajadores (BDT), Batallones Disciplinarios de Soldados Trabajadores Penados (BDSTp)  o Destacamentos Penales, Colonias Penitenciarias Militarizadas y Talleres Penitenciarios, on foren tractats com mà d’obra esclava per a la reconstrucció d’infraestructures, pobles i ciutats o obres de nova planta com el Valle de los Caídos.

Bibliografia i recursos

HERNÁNDEZ DE MIGUEL, Carlos [2019]. Los campos de concentración de Franco. Madrid. S.A. Ediciones B.

RODRIGO, Javier. [2005]. Cautivos. Campos de concentración en la España franquista, 1936-1947. Barcelona. Editorial Crítica.

Diario de Operaciones de la 58 DI. AGMAV.

http://www.loscamposdeconcentraciondefranco.es/