Enguany es commemora el centenari de la Grip
Espanyola, popularment coneguda com "la Cucaracha", que va matar entre 1918 i 1920 més de 40 milions de persones a tot
el món, i és considerada l'epidèmia més devastadora de la història.
Un segle després encara no se sap quin va ser
l'origen d'aquesta epidèmia que no entenia de fronteres ni de classes socials. Encara
que alguns investigadors afirmen que va començar a França en 1916 o a la Xina
en 1917, molts estudis situen els primers casos en el campament Funston de la
base militar de Fort Riley (Kansas, EUA) pel març de 1918.
Després de registrar-se els primers casos a
Europa, la grip va passar a Espanya. Els periòdics espanyols van ser els primers
a informar sobre una malaltia que estava matant a la població. En la resta
d'Europa, a banda i banda de les línies aliades, van censurar tota informació
per a no desmoralitzar les tropes ni mostrar feblesa davant l'enemic, per la
qual cosa només es va convertir en notícia als països neutrals. En un primer
moment, els mitjans d'Espanya van intentar també donar-li nom estranger batejant-la
com "el soldat de Nàpols", "la malaltia
de moda" o "la Cucaracha". To i no ser-ne l'epicentre, Espanya va ser un dels països més afectats amb 8 milions de persones infectades i 300.000 persones mortes. L'onada
inicial de morts de grip en la primera meitat de 1918 va ser relativament
xicoteta. Fou en la segona onada, des d'octubre fins a desembre del mateix
any, quan es va registrar la major taxa de defuncions. La tercera onada, que es
va produir a la primavera de 1919, va ser més letal que la primera, però menys
que la segona.
La censura i la falta de recursos van evitar
investigar el focus letal del virus. Ara sabem que va ser causat per un brot
d'influença virus A, del subtipus H1N1. A diferència d'altres virus que afecten
bàsicament xiquets i ancians, moltes de les seues víctimes van ser joves i
adults saludables entre 20 i 40 anys, una franja d'edat que probablement no va
estar exposada al virus durant la seua infantesa i no comptava amb immunitat
natural. Febra elevada, dolor d'oïdes, cansament corporal, diarrees i vòmits
ocasionals eren els símptomes propis d'aquesta malaltia. La majoria de les
persones que van morir durant la pandèmia van sucumbir a una pneumònia
bacteriana secundària, ja que no hi havia antibiòtics disponibles. La mort es
produïa ràpidament després de l'aparició dels primers símptomes, sovint amb
hemorràgia pulmonar aguda massiva o amb edema pulmonar, i sovint en
menys de cinc dies.
En els centenars d'autòpsies realitzades l'any
1918, les troballes patològiques primàries es limitaven a l'arbre respiratori
perquè els resultats se centraven en la insuficiència respiratòria, sense
evidenciar la circulació d'un virus. Hui en dia, els científics creuen que el
pronunciat augment del nombre de víctimes mortals en la segona onada va ser
conseqüència de les condicions que van afavorir la proliferació d'un cep més
mortífer. Les persones amb afeccions més lleus es van quedar a casa, però els
casos més greus se solien amuntegar en hospitals i campaments, la qual cosa va
intensificar la transmissió d'una varietat més letal del virus. A l'estiu de 1920 el virus va desaparéixer
tal com havia arribat.
La I Guerra Mundial va tindre conseqüències devastadores
per a l’economia i la població de les comarques castellonenques. El bloqueig
marítim per part dels contendents va provocar la caiguda de les exportacions
de taronges, vins i altres productes que eixien pels nostres ports, i a la
vegada tampoc permetien l'entrada de fertilitzants, productes de manipulació de
la taronja i cereals. Això, afegit al desabastiment de productes de primera
necessitat i a desfavorables condicions meteorològiques, va anar provocant la
falta de treball, la convocatòria de
vagues, l'emigració, l'empobriment de les classes mitjanes, dels llauradors i especialment
de les classes més desfavorides, com els jornalers i assalariats. La població
era, per tant, molt més vulnerable a una epidèmia.
Així, la malaltia es va estendre ràpidament
per tots el pobles de la província des de maig de 1918 fins a 1920 en diferents
etapes. Per evitar les infeccions es van prohibir les fires, els mercats, els espectacles,
es va endarrerir el començament del curs escolar fins al 18 de novembre, inclús
la visita als cementeris el Dia dels
Difunts.
Al llarg dels mesos de setembre, octubre i novembre de 1918 la premsa es fa ressò diàriament de les infeccions i de les morts als pobles.
Font: Heraldo de Castellón
NOM
|
DATA DEFUNCIÓ
|
EDAT
|
CAUSA
|
Isabel Navarro Ferrer
|
18/07/1918
|
61 anys
|
Broncopneumònia grippal
|
Vicente Barberá Soler
|
26/08/1918
|
34 anys
|
Pneumònia grippal
|
Vicente Lapuerta Beltrán
|
14/09/1918
|
23 mesos
|
Infecció grippal
|
Josefa Morales Forner
|
9/10/1918
|
30 anys
|
Pneumònia grippal aguda/embaràs
|
Vicenta Barelles Ferrer
|
16/10/1918
|
40 anys
|
Bronco pneumònia grippal
|
Andrés Llopis Aimerich
|
28/10/1918
|
19 anys
|
Bronco pneumònia grippal
|
Francisco Torres Blat
|
28/10/1918
|
9 anys
|
Bronco pneumònia grippal
|
Rosario Alcalá Chordá
|
31/10/1918
|
11 anys
|
Bronco pneumònia grippal
|
Enrique Morales Pastor
|
1/11/1918
|
17 anys
|
Infecció grippal
|
Vicenta Albiol Forner
|
1/11/1918
|
24 anys
|
Bronco pneumònia grippal
|
Teresa Torres Almela
|
6/11/1918
|
20 anys
|
Bronco pneumònia grippal
|
Laura Melchor Corell
|
7/11/1918
|
27 anys
|
Bronco pneumònia grippal
|
Rosa Gallego Ribelles
|
8/11/1918
|
27 anys
|
Bronco pneumònia grippal
|
Josefa Llusar Pastor
|
13/11/1918
|
16 mesos
|
Bronco pneumònia grippal
|
Teresa Gallego Ribelles
|
19/11/1918
|
24 anys
|
Bronco pneumònia grippal
|
Dolores Sanz Gomis
|
21/11/1918
|
18 anys
|
Infecció grippal
|
José Cerdá Gomis
|
15/02/1919
|
40 anys
|
Bronco pneumònia grippal
|
Teresa Roig Andrés
|
19/01/1920
|
28 anys
|
Infecció grippal
|
Encara que poca gent pot recordar la gran pandèmia de 1918, podem continuar aprenent d'ella, des de la importància de llavar-se les mans i vacunar-se per sentit comú, fins al potencial dels medicaments antivirals. Hui sabem millor com aïllar i tractar un gran nombre de pacients malalts i agonizants, i podem receptar antibiòtics, dels quals no es disposava en 1918, per a combatre les infeccions bacterianes secundàries. Potser la major esperança resideix a millorar la nutrició, les condicions sanitàries i el nivell de vida, que milloren la capacitat dels pacients de resistir la infecció.
En el futur pròxim, les epidèmies de grip continuaran sent un component anual del ritme de l'existència humana. Com a societat només podem esperar que hàgem aprés bé les lliçons de la pandèmia com per a dominar una altra catàstrofe mundial com aquella.
Comentarios
Publicar un comentario