Adolf Schulten (Elberfeld, 1870-Erlangen, 1960) va ser un arqueòleg, historiador i filòleg alemany. Va estudiar en les universitats de Gotinga, Bonn i Berlín. És conegut per la seua dedicació a Espanya i les investigacions sobre campaments romans, com els de Numància; sempre li va agradar presentar-se com l'identificador i descobridor del jaciment, encara que no era cert, i per la recerca de Tartessos, en el Coto de Doñana. Schulten va pertànyer al corrent cultural romàntic, atret pels misteris de civilitzacions desaparegudes.
Com que una de
les seues obsessions era visitar, investigar i estudiar antics campaments
militars, Adolf Schulten va conèixer l’existència d’unes restes a Almenara a
través de l’obra del saguntí Antonio Chabret. En un dels seus viatges, en 1928,
va visitar el metge i cronista Lluís Cebrián Mezquita, el seu descobridor, i va
ser acompanyat pel seu fill, Lluís Cebrián Ibor, en la visita a les ruïnes del
que hui coneixem com el Punt o Puig del Cid. Va afirmar després de la visita
haver trobat el campament romà més antic d'Hispània, un recinte edificat pels
Escipions en el 217 aC i descrit per Polibi així:
«van arribar a la ciutat de Sagunt i van acampar a uns 40 estadis de distància, al costat del temple d'Afrodita. Van ocupar un lloc molt estratègic, perquè els oferia seguretat enfront de l'enemic i a més era apte perquè els aprovisionaren des de la mar».
Segons Schulten, ocupa una terrassa d'un pujol des d'on s'albirava la vall, alhora que estava prop de la mar. Té forma trapezoidal. El seu costat frontal té una longitud de 300 metres, el costat superior 200 m, i els costats 500 m. Des del seu cim es veuen les ciutats de Sagunt, València i Castelló. Tenia 16 torres i murs d'1,20 m de grossària i unes torres defensaven també les portes. Per a ell, devia tindre una capacitat per a entre una i dues legions (entre 6.000 i 12.000 homes). Va atribuir les construccions posteriors al reaprofitament en l'Edat Mitjana, tal vegada el Cid.
Evidentment, Adolf Schulten estava equivocat. Els investigadors francesos A. Bazzana i P. Guichard van confirmar el seu origen medieval als anys setanta. L’any 1980, el Servei d’Investigacions Arqueològiques i Prehistòriques de la Diputació de Castelló va realitzar l’única campanya d’excavacions, que fou dirigida pel seu cap, Francesc Gusi Jener, amb els resultats de la qual se’n va fer una primera aproximació cronològica. Els estudis i la posterior revisió dels materials estudiats per Ferran Arasa i Gil han permès precisar una datació entre els segles VII i X, durant el període emiral (Alta Edat Mitjana), però encara queden per resoldre qüestions de gran importància com la seua funció i el context històric en el qual es va construir. En un article sobre el recinte fortificat de València la Vella (Riba-roja de Túria, Camp de Túria), M. Rosselló (1996) establia un cert paral·lelisme entre els dos jaciments i plantejava la seua identificació amb un castrum d’època visigòtica, que tindria una funció defensiva i de control del territori i podria posar-se en relació amb les campanyes militars dels monarques Gundemar (610-612) i Sisebut (612-621). Esta fortificació formaria part d’un hipotètic doble limes construït per la monarquia visigòtica per tal de fer front a l’ocupació bizantina. Posteriorment, M. Martí (2001) plantejava la hipòtesi que fora un establiment bizantí de la segona meitat del segle VI amb funcions de protecció de la Via Augusta. Finalment, V. Ll. Pérez Garcia (2012) el considerava un castellum de la frontera entre les províncies Tarraconensis i Carthaginensis, destacava la seua situació prop de la mar i la funció de control de l’important eix estratègic que segueix la Via Augusta.
A Schulten se li ha de reconèixer ser el gran renovador de la Història Antiga peninsular junt a altres estudiosos alemanys. Quan ell va arribar a Espanya, tant l'arqueologia com la filologia clàssiques vivien ací en un quasi total abandó, per això Schulten va adoptar una actitud despectiva cap a la producció científica peninsular. Fins i tot en els seus últims llibres, es veu l'absència de bibliografia espanyola. No la utilitzava, simplement, perquè la desconeixia, i en no conéixer-la, les referències bibliogràfiques consistien a citar els seus propis treballs, donant lloc a eixe "narcisisme" científic tan característic de la seua obra. A més, els seus treballs han sigut uns dels més discutits de tota la historiografia espanyola i són valorats de manera molt contradictòria. La seua admiració pels grans personatges de la història i la tendència a estudiar figures heroiques com Viriat i Sertori com a referents de l’exaltació nacionalista li han valgut moltíssimes crítiques per la manipulació que la dictadura va fer d’ells.
Bibliografia
Antonio García Bellido [Publicat prèviament en: Archivo Español de Arqueología 33, núm. 101-102, 1960, p. 222-228. Versió digital per cortesia de l'editor (Servicio de Publicaciones del Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Madrid) i dels hereus de l'autor, amb la paginació original].
José Mª Blázquez Martínez (1999): "Campamentos romanos en la meseta hispana en época romano republicana", dins Las Guerras Cántabras, Fundación Marcelino Botín, Santander.
María Paz Gómez Gonzalo (2014): "Adolf Schulten en su entorno político arqueológico: correspondencia inédita", en Revista d’Arqueologia de Ponent, núm. 24. Universitat de Lleida.
Comentarios
Publicar un comentario